Escuma, crits, nervis, por, tirs i pilotes de goma.
Perques
oblidats, ens disparen?
Confusió, nedar, una alenada d'aire i
aigua salada, molta d'aigua, massa aigua!
Por, fred i obscuritat, i cada vegada
menys aire, menys forces, angoixa i silenci.
I la remor de la mar, obscura, immensa,
que s'ho mira tot indiferent.
S'apaguen les animes rialleres i
plenes de vida de 15 al·lots ofegats.
Somiadors d'un futur que ja no tindran,
fills que no seran i amors que no sentiran.
Vides massa curtes i mal viscudes, per
l'únic pecat de ser pobres i diferents.
Cossos inflats per l'aigua de mar.
I en el silenci putrefacte es mouen
animes negres, condemnades, velles com el món, obscures com el fons
de la mar que engoli els joves.
Miren l'escena, fredes, retorçudes i
envejoses, es mouen per darrere, sinistres, secretes.
Pensant, cavil·lant com tan sols ho sap
fer el mal.
Com manipular, com sortir ben parat?
Com enganar,
sense pensar en la mort, en el mal causat, com treure un profit.
I
el fàstic i la pena em fan escriure aquestes lletres, trist i petit
homenatge i reflexió a 15 al·lots que ja no són i a 15 mares que
ploren cada vespre, en silenci, demanant perques, i a nosaltres, que
els coneixem i no fem res.
