La gent em sol demanar què signifiquen els meus quadres, mentre que a mi em sembla molt més interessant el que poden transmetre’ls, per això solc contestar amb un I tu què veus? En aquest moment te n’adones que la meva intenció inicial hi té poc que veure i que la realitat és, quasi sempre, molt subjectiva i depèn de la mirada de l’observador. Idò bé, d’això va aquesta exposició, de nosaltres, de la manera que veiem el món.
Fa uns quants segles els erudits de l’època pensaven que els estels al cel eren forats a una sòlida volta per on queia l’aigua: aquesta era una realitat inqüestionable. Avui sabem que els estels són bastant més grossos que un foradet i que molts d’ells ja no existeixen, en veiem la seva llum, però varen desaparèixer fa molta estona. També pensem que tan sols estan sotmesos a les lleis gravitatòries i el que creiem immutable tal vegada dintre de 100 anys no ho sigui tant: ja hi ha físics que critiquen obertament que la Llei de la Gravitació Universal, que funciona molt bé per a objectes molt grossos -el màxim- no funciona per als objectes molt petits -el mínim-, als quals se’ls ha d’aplicar la Teoria Quàntica. El màxim i el mínim són qüestions totalment subjectives, ja que ho són des del punt de vista dels humans: la percepció humana i la construcció de la realitat han estat una costant a l’art, com ho són a la meva obra, a la qual s’hi han de sumar les relacions formals entre les estructures molt grans i les estructures molt petites, sinó fixeu-vos amb les semblances entre un sistema solar i un àtom, un cos circular enorme al seu centre i elements molt petits orbitant al seu voltant. Per això, als meus quadres es poden veure bacteris de la grandària de planetes o espermatozous nedant amb peixos.
I aquí la meva pregunta a l’espectador és Estàs segur del que veus?, del que creus inqüestionable?...
Crec que fer-se preguntes i cercar respostes, ja sigui al món artístic o al món científic, en el terreny personal, social o en l’espiritual, és, en bona part, element principal de la nostra essència i, moltes vegades, aquesta curiositat innata queda greument danyada per dogmes i idees preconcebudes i inqüestionables; tornar al principi d’aquells genis grecs, als qui tant devem, que es qüestionaven tot i a tots i que miraven amb ulls curiosos el món que els envoltava i als que, com petit tribut, els dedico cada una de les meves obres.
Respecte a les meves influències, encara que no m’agrada encasellar-me en tendències, -ismes ni escoles, no puc deixar de mencionar l’Expressionisme de Paul Klee o Wassily Kandisnki, les transparències i la vibració del color de Mark Rothko tan presents a les meves veladures, o la força totèmica de la surrealista Louise Bourgeois. La neoplasticitat vibrant de les obres de Piet Mondrian i el Suprematisme de Malévick influeixen a les meves abstraccions geomètriques, a les que també influeix, d’una manera quasi subliminal, l’Extrem Orient amb els dibuixants japonesos d’estampes com Katsushika Hokusai o la il·lustració del genial Max amb la seva Línea Clara.
